Casa 1736

Una casa al mig de la ciutat. Una casa per una família de 5 o 6 membres, amb força programa. Una “casa” en una zona de densitat urbana i en una parcel·la que, malgrat ser força ample i llarga, està inevitablement rodejada d’altres edificacions i amb tota la pressió pròpia d’una gran ciutat. De l’edificació existent només en quedarà la façana a carrer que és una façana protegida.

La normativa permet edificar planta baixa i dues plantes, amb una profunditat considerable que satisfà perfectament les necessitats de programa dels clients, però alhora aquesta condició de molta profunditat fa pensar que podria tractar-se d’una casa amb una zona interior massa fosca i mal ventilada.

El projecte comença a partir del repte de qualificar el centre, de prioritzar-lo i convertir-lo en el millor lloc de la casa. És una parcel·la ample que permet la possibilitat de recuperar tipologies tradicionals de pati interior o d’atri, on el centre de la casa esdevé el millor espai de casa, el més representatiu i el que qualifica indirectament la resta d’espais que l’envolten.

Convertir el centre en un espai molt més connectat amb l’exterior, ple de llum i amb la possibilitat d’obrir-se i ventilar tota la casa. Un espai entremig que -encara que programat i profundament arquitectònic- deixa entrar la intensitat natural del clima des de la coberta i divideix la casa per la meitat, buidant-la, fent-la més espaiosa i deixant-la respirar. Un espai que per les seves condicions menys domèstiques d’alçada, llum i ventilació aconsegueix transmetre una sensació d’exterior. La verticalitat de l’espai central i l’obertura zenital organitzen l’aire i la llum. Fan visible l’invisible fent lliscar la llum natural fins al fons de l’atri alhora que estimulen la velocitat de la ventilació i la sortida de l’aire calent amunt cap a l’exterior.

El programa que s’organitza al voltant de l’espai central és extens i força fragmentat. Proposem una segona categorització del programa que el jerarquitzi de manera que cada planta té quatre espais importants que són més grans i alts i aquests es complementen amb uns espais secundaris que són més petits i clarament de menys alçada.

S’aprofita la jerarquia entre estances per absorbir la forta irregularitat de la parcel·la i resoldre tots els espais de manera regular i ortogonal a les peces principals. Com en una arquitectura excavada, les diferents direccionalitats dels espais les absorbeixen els gruixos dels murs.

Les peces principals mantenen sempre la mateixa posició i dimensió a totes les plantes, mentre que les peces complementàries van variant, adaptant-se i ocupant l’espai intersticial i irregular que queda entre les peces principals. Uns grans murs estructurals, molt gruixuts i pesats que doten a la casa de molta estabilitat tèrmica, però que alhora estan selectivament buidats per acollir els programes més petits -i sovint els més sensibles- en el seu interior.

Els grans murs s’han construït amb formigó “pobre” fet a obra. Una mescla amb molt poc ciment i una selecció de sorres i graves que, aplicada amb una tècnica de compactació similar a la de la tàpia, és una solució monolítica molt robusta i amb molta inèrcia tèrmica però alhora prou porosa per ajudar a regular i estabilitzar la temperatura, la humitat i l’acústica dels espais.

Els sostres dels espais principals sempre són els més alts possibles i de fusta per aconseguir diferenciar-se al màxim dels espais complementaris que són espais totalment minerals excavats dins dels murs.

L’espai central és el més col·lectiu, el més primordial i especial de la casa. Es tracta d’un atri en planta baixa i planta primera combinat amb un claustre sobreposat en planta segona. Dos arquetips amb una geometria i dimensions molt contundents que encaixen l’un sobre l’altre i des d’on s’organitzen les distribucions.

L’atri és l’espai més alt de la casa amb quatre pilars centrals que alliberen el forat del pati central i que acoten i emmarquen un espai virtual al mig de la casa on se situarà la sala d’estar.

El claustre superior és un espai d’unes característiques similars, amb molta alçada i llum natural, però sense la centralitat de l’atri. En el claustre l’ús, enlloc d’ocupar el centre, rodeja el pati. Cedeix el protagonisme a la llum i a la ventilació i se situa al perímetre ampliant els espais de circulació i compartint amb les habitacions que l’envolten. És una extensió de les habitacions, l’espai col·lectiu de les habitacions.

Una casa dins de la ciutat, que per les seves característiques tipològiques i constructives reconnecta amb models tradicionals mediterranis característics de la ciutat de Barcelona com els patis gòtics i els seus valors bioclimàtics i de benestar. Espais dissenyats per incorporar i exaltar la llum natural, l’estratificació de l’aire o la força de la gravetat. Una casa que intenta recuperar les relacions amb allò que ens envolta; una casa urbana.