Casa 905

Cap context és irrellevant per un nou edifici. I sovint el propi lloc genera prou condicionants, afectant el projecte en quasi cada decisió. No és el cas d’aquesta casa. El sol, la geometria de la parcel·la (quasi quadrada amb un xamfrà), un veí excessivament proper a sud, i una torre d’habitatges a nord, més pròpia d’un polígon residencial dels seixanta que d’aquest retall de ciutat jardí on s’ubica el solar. Quatre inputs mal contats.
Dels propietaris (una parella amb dos fills), una casa sense manteniment, amb molta privacitat i una bona relació amb el jardí –més aviat un pati- durant tot l’any, un estudi ben posat, i d’altres requeriments habituals. I ganes de viure en una casa moderna –sense majúscula-. I cert interès per l’arquitectura domèstica japonesa contemporània.
Amb aquests condicionants teníem clar que la història calia escriure-la quasi des de zero o, millor dit, des de dins, amb el propi edifici. Calia crear un lloc nou.
La parcel·la era plana, lleugerament per sota de la rasant dels dos carrers, un a oest i l’altre a nord. Sense arbres.

El primer pas és fer-hi una tanca opaca tan alta com es pot, d’uns dos metres, i situar la casa descentrada cap a l’est, reblint tots els límits edificables excepte l’oest, l’únic per on entra sol durant tot l’any. Allà és on el jardí perimetral es fa més ample (7.6m), la resta té amplades variables adequades a la normativa (3m a veïns i entre 5 i 6 a carrers) -la normativa obliga a coses que no sempre tenen molt sentit-. A nord plantem uns arbres de fulla perenne que, amb el temps, privaran la vista des de la torre d’habitatges veïna.

La nova casa s’estructura en quatre capes concèntriques paral·leles als límits del solar, com una ceba. D’exterior a interior, la tanca  d’obra, el pati perimetral i una galeria correguda que rodeja el cos central, una caixa d’obra vista de bloc de formigó de dues plantes.
En fases inicials del projecte, quan la casa era més gran, la galeria perimetral era un espai entremig, bioclimatitzat, amb usos complementaris, i totes les peces principals s’allotjaven al nucli de l’habitatge. Posteriorment, per adequació pressupostària, es va reduir la superfície i al cos central només hi van quedar les habitacions, els banys i l’escala. Els usos comuns van passar a la galeria.
A la galeria hi passa gairebé tot. És una veranda, amb certes ressonàncies a la casa d’Orinda del Charles Moore, de relacions intenses i variables (estacionalment) amb el pati; a l’estiu, mitjançant els grans tancaments corredissos esdevé una porxada; a l’hivern, grans finestrals cantoners ofereixen vistes emmarcades al jardí i esdevenen captadors de radiació solar a ponent. En aquesta casa els vidres són fixes i els tancaments mòbils són opacs, condició que transforma la façana i la galeria constantment, en funció de què està obert i què tancat.
Com a la capella de Santa Maria dos Anjos de Lina Bo Bardi, la veranda, de coberta inclinada, es construeix amb sistemes lleugers i en sec: estructura de fusta (pilars, bigues i sostre) i tancaments de vidre, alumini, fusta i xapa ondulada. La coberta és inclinada i aboca l’aigua de pluja directament al pati, sense recollida. En contraposició a la lleugeresa de la galeria, el nucli central és massiu i compacte, amb més inèrcia tèrmica. Els murs de bloc i els forjats es deixen vistos a la galeria i es pinten blancs a les habitacions.

A l’hivern, la veranda abriga i escalfa tot el cos central (banys i habitació), que no té sistema de climatització propi (en planta baixa); el paviment de formigó, amb molta inèrcia, a part de rebre puntualment la radiació solar directa, s’escalfa via terra radiant, igual que les habitacions del primer pis; la generació és per bomba de calor d’aerotèrmia.

A l’estiu, quan les fulles corredisses estan tancades, les finestres es protegeixen del sol amb el vol de la coberta inclinada i amb unes cortines reflectants exteriors. A l’interior, la inclinació del sostre afavoreix, per estratificació, un sistema de ventilació passiu que evacua l’aire més calent mitjançant quatre conductes ocults dins les façanes que funcionen com a petites xemeneies solars, afavorint la renovació natural i facilitant el refrescament de la veranda.

Deu anys després de la primera reunió amb els clients, amb una llarga i intensa història entremig, la casa 905 es va completar. El temps llarg, va ser una (altra) eina determinant en el procés del projecte. L’arquitectura sovint treu partit de la (seva) lentitud.