Residència d’estudiants 912

Els nous habitatges universitaris es troben a la mateixa parcel·la que l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès ETSAV en un context residencial de baixa densitat a Sant Cugat del Vallès. El concurs, organitzat per la mateixa escola i la UPC, plantejava tres grans reptes: Construir habitabilitat per estudiants d’arquitectura, complir la certificació energètica suïssa Minergie (baixar dels 38 kwh/m2a) i tot això utilitzant un nou sistema de construcció industrialitzada (sistema EMI de Compact Habit).

La posició del nou edifici pretén mantenir l’equilibri entre els edificis existents i els espais exteriors així com prioritzar la relació directa entre els habitatges i el campus amb el terra, propiciant l’ús dels espais exteriors i dels recorreguts horitzontals, adaptats i sense ascensors. La topografia existent i la pròpia organització en doble barra permeten apropar tots els habitatges a la cota del terra i potenciar un gran pati central on, a mode de gran sala, es desenvoluparà la vida comunal. Un espai que regala als habitatges i al campus 1000m2 d’espais col·lectius no previstos.

El programa de residència per estudiants d’arquitectura permetia imaginar cohabitacions intenses entre els usuaris, tant a nivell individual, gràcies a la flexibilitat interior dels habitatges, com a nivell col·lectiu, gràcies al potencial d’ús del pati com a espai d’esdeveniments socials.

Ràpidament vam entendre que no tenia sentit distribuir la tipologia, que serien els estudiants que amb la seva investigació, la seva utilització i evolució durant anys trobarien, entre tots, el major potencial possible a 40m2. La nostra proposta intenta condicionar al mínim la possible tipologia vorejant els límits de l’habitabilitat, oferint només aquells elements mínims i exigits per la normativa, intentant no acabar completament l’habitatge per obrir nous àmbits d’oportunitat; una major llibertat en l’apropiació de l’hàbitat per part de l’estudiant d’arquitectura, un estalvi econòmic en acabats reinvertit en eficiència energètica i una expressivitat més real i pedagògica de la construcció.

La utilització d’un sistema industrialitzat ha estat determinant en l’elaboració del projecte condicionant en positiu moltes decisions per aconseguir optimitzar i racionalitzar el procés industrial. El projecte va acceptar des d’un inici les regles de joc de la construcció industrialitzada apostant per la utilització d’un sol tipus de mòdul d’habitatge prefabricat i per sistemes constructius coherents a un muntatge a taller intentant portar aquesta lògica industrial el més lluny possible. La industrialització permet estalviar temps, millors garanties de control d’execució, implantar sistemes en sec i minimitzar els residus del procés de l’obra, el que es plantejava com una gran oportunitat en termes de disseny i sostenibilitat.

Es van fabricar 62 mòduls dels quals 57 són de la mateixa tipologia d’habitatge i 5 corresponen a mòduls especials destinats a usos comunitaris i accessos. Un dels avantatges de la construcció industrialitzada radica en els temps de l’execució perquè poden ser més ràpids en l’execució material i perquè, a més, permet el solapament de tasques simultànies a taller i en obra. El temps de la construcció es va desenvolupar en les següents fases: 2 mesos de treballs in situ (fonaments, sanejament, instal·lacions generals…), 2 mesos de producció de mòduls a taller, 2 setmanes de transport i ensamblatge dels mòduls a obra, 3 mesos d’acabats generals (coberta, detalls de façana, urbanització…etc.).

La idea d’un edifici no acabat té una incidència determinant en el resultat material de l’edifici. Per una banda disminueix potencialment el seu impacte ambiental simplement pel fet de fer menys, d’utilitzar menys recursos materials per la mateixa funció i per una altra banda ofereix l’oportunitat d’una nova expressió material més sincera o directa on la constructivitat de l’edifici s’evidencia amb molta claredat. El mòdul de formigó original es presenta majoritàriament despullat aprofitant positivament la seva materialitat, la seva textura i la seva inèrcia tèrmica. Els pocs revestiments interiors que s’han afegit estan formats principalment per panells de fusta contraxapada que habitualment s’utilitzen per l’encofrat de formigó i que tenen l’avantatge de ser un material renovable i que es presenta en junta seca i sense necessitat d’un acabat final. Els armaris de cuina, del mateix material, s’han entregat sense portes però amb molts prestatges mòbils que permeten economitzar però que a la vegada reforcen i ajuden a expressar millor l’ús real de l’habitatge. Les instal·lacions s’han resolt vistes, on ha estat possible, intentant ser molt didàctics en la seva implantació. La tecnologia de les façanes respon directament a una lògica industrialitzada de construcció en sec, lleugera i reversible on predomina un important gruix d’aïllament tèrmic combinat amb membranes d’estanquitat transpirables i façanes ventilades. Les façanes exteriors, que estan més exposades a la intempèrie, s’han resolt amb xapa galvanitzada plegada per reduir el pes i la quantitat de material no renovable, mentre que en les façanes interiors, que queden més protegides, s’ha apostat per seguir amb els panells de fusta contraxapada. L’estalvi en acabats s’ha reinvertit en millores en eficiència energètica (més aïllament, millors envidraments, finestres de fusta…)

En la majoria de sistemes industrialitzats l’impacte ambiental (consum d’energia, generació de residus i emissions de CO2 de producció de materials) és major que en la construcció convencional. Però en aquest cas, i gràcies a criteris per al tancament del cicle dels materials aplicats al cicle de vida de l’edifici (disminució de l’ús de materials per unitat de servei, substitució dels productes habituals per reciclats i reciclables, juntes seques i reversibles, major durabilitat de l’estructura, etc.) ha pogut verificar-se, mitjançant un càlcul d’impactes ambientals, que és significativament inferior, fins un 25% en emissions de CO2 en fase de producció de materials, una reducció dels 50% de residus en fase de construcció i fins un 75% en generació de residus en fase de desconstrucció.

És un edifici que una vegada acabada la seva vida útil podria ser completament desmuntat, els mòduls de formigó i altres components podrien ser reutilitzats i en última instància pràcticament tots els seus materials i sistemes podrien ser reciclats, l’edifici deixarà de ser un producte per tornar a ser un recurs. Segurament aquest potencial de reciclabilitat i reutilització és la característica més potent d’aquest sistema modular; el seu sistema d’ensamblatge per apilament sense unions rígides i totalment desmuntables permeten imaginar una futura reutilització del mòdul de formigó en un altre edifici i per a altres usos.

Encara que el projecte ha apostat per la utilització sistemàtica d’un únic mòdul tipològic, s’ha procurat buscar una expressió final que difumina la percepció de seriació i repetició del format de mòdul mitjançant la fragmentació i superposició d’ordres constructius que organitzen les façanes en formats més petits i més propis dels components constructius i de les seves funcions. La doble pell exterior també aconsegueix un efecte integrador del conjunt superposant una altra capa, un nou llenguatge vegetal, orgànic i canviant que troba la seva composició formal en la funció de protecció solar.

El projecte no intenta fer ostentació de la seva modularitat industrial sinó optimitzar i integrar la lògica modular dins un collage de tecnologia i habitabilitat.