Rehabilitació del Vapor Cortès. Prodis 1923

La nova seu de Prodis està situada en unes antigues naus industrials que originalment formaven part del Vapor Marqués. Les naus estan conformades per la tradicional estructura perimetral de murs de càrrega de maó ceràmic seguint un ritme regular de pilastres i obertures cada 3 metres. La llum de 12 metres de les naus es cobreix mitjançant encavallades de fusta -algunes bastant afectades per les goteres de coberta- que segueixen el mateix ritme de les pilastres. La coberta també segueix la tradicional estructura de corretges i llates de fusta i rajols ceràmics rematats amb teula aràbica.

Entre les dues naus el carrer de servei original s’ha anat edificant al llarg dels anys amb construccions hibrides d’estructura metàl·lica i volta ceràmica. Com a conseqüència de les activitats industrials que s’hi han portat a terme, tots els edificis han estat transformats i alterats al llarg dels anys i per tant el valor principal del conjunt radica en la seva estructura urbana en pinta (nau-carrer-nau), en la seva condició arquetípica de nau industrial i en la seva imperfecció inherent producte de l’historia de les seves transformacions i de la memòria acumulada.

Des de fa uns anys la fundació Prodis està iniciant una transformació de la seva concepció de com treballar amb els seus usuaris. Les persones amb discapacitats sempre han tingut dificultats per trobar el seu encaix dins la societat. L’objectiu de la fundació ja no és només donar-los una funció útil amb un cert rendiment productiu sinó que s’està iniciant una progressiva obertura dels seus centres cap a funcions més empàtiques on els usuaris comencen a interaccionar directament amb la societat i on la seva feina té una recompensa més emocional i la seva utilitat pren més sentit.

El projecte intenta recollir aquestes inquietuds i donar-los forma en l’organització dels espais i en la relació amb la ciutat.

La primera estratègia és la recuperació del carrer central entre les dues naus. Proposem un espècie de passatge que en horari de funcionament de l’edifici esdevindrà com un carrer més de la ciutat des d’on s’organitzen totes les circulacions i activitats del centre. La condició pública d’aquest passatge reforça l’idea d’obrir el centre a la ciutat i permet que la ciutadania utilitzi els mateixos espais i interaccioni amb els usuaris. Enlloc d’un edifici tancat i separat, aquest carrer peatonal interior permetrà una relació molt més porosa entre l’entitat i la ciutat. Una relació molt més directe i oberta entre usuaris i ciutadans.

Es proposa buidar els forjats i coberta del cos central mantenint les façanes que li donen el caràcter industrial i les bigues que les estabilitzen. Com un vestigi completament buidat per dins, on hi plou i hi corre l’aire com a qualsevol carrer però alhora conservant tota la seva historia encara present a les seves parets i bigues transversals. Un carrer que sorgeix de l’enderroc selectiu dels sostres però que seguexi evocant al què havia estat la seva historia recent.

Per poder connectar els dos extrems del passatge i solucionar la diferencia de cota entre les dues parts de la ciutat, en el tram final apareix una grada-escala que soluciona el desnivell i permet accedir als programes complementaris del nivell inferior. Aquesta grada acaba de donar una dimensió urbana i cultural al passatge i convida a ser no només un espai de pas sinó també un lloc d’estada.

Al llarg de les dues naus principals (i originals) s’organitzen els diferents espais del centre, accedint directament des del carrer interior però alhora interconnectats interiorment. Son activitats que combinen usos principals com; tallers, aules formatives, cuina o menjadors amb espais més complementaris com; banys, sales de reunions o magatzems i que alhora responen a diferents tipus d’usuaris segons el nivell de les seves discapacitats.

La necessitat de subdividir espais dins d’un espai enorme i alhora la necessitat de reforçar les encavallades existents permet una organització dels espais i de les seves jerarquies basada en aquests reforços estructurals.

Unes noves jàsseres transversals a les encavallades existents converteixen el sistema unidireccional original en una estructura bidireccional on les noves jàsseres redueixen la llum de les existents i permeten poder conservar-les. Aquests encreuaments entre estructures noves i velles crea uns patrons espaials molt subtils que segueixen la mateixa lògica constructiva i material que l’original i que permeten jerarquitzar l’espai sense perdre o anar en contra de la seva natura original. Aquests nous ordres estructurals sobreposats als existents ens ajuden també a situar els programes més tancats -que passaran a ser grans pilars- i alhora unes lluernes centrals a cada espai principal que els qualifiquen i els caracteritzen. Les caixes opaques allotgen els programes tancats alhora que recullen el pes de les noves jàsseres que alhora recullen el pes de les encavallades originals. A l’encreuament entre encavallades existents i noves jàsseres apareixen les caixes de llum, lluernes que il·luminen el centre dels espais principals.

El projecte intenta estendre el treball fusta-fusta que actualment ja caracteritza la construcció original on el solapament entre sistemes (encavallada-corretja-llata) crea una característica textura intricada de llistons de fusta de diferents dimensions. Les noves jàsseres, les noves caixes tancades i les noves lluernes seguiran la mateixa naturalesa de solapament fusta-fusta com si el mateix sistema constructiu que configurava la coberta s’estengui per solucionar també les noves necessitats de l’edifici.

La nova coberta segueix tenint un acabat exterior de teula arabica i conserva les corretges i les llates originals però substitueix els rajols per una solució més lleugera que permet solucionar els aïllaments tèrmics segons els requeriments energètics actuals alhora que permet que la capa inferior de la coberta funcioni com absorbent acústic acabat amb un vel porós subjectat entre les llates de fusta.

Les diferents capes de la nova coberta també configuren les lluernes fent que la solució de coberta es desplegui i les llates i els acabats -col·locats en vertical- ens ajuden a configurar el tipus de llum i la presencia de la lluerna.

Les diferents dimensions dels espais i les diferents relacions entre espais principals i secundaris crea una seqüencia d’espais encadenats que permeten entendre la gran dimensió de les naus però alhora aconsegueixen crear racons i espais més domèstics dins d’un tot. Les lluernes ajuden a focalitzar l’atenció als espais principals i en particular a centrar-se en l’ús i les persones. La llum natural central i zenital emfatitza el què està passant i l’arquitectura passa a tenir un paper més discret. La llum i l’estructura estableixen un vincle intens amb el medi i d’alguna manera ens ajuden a sentir-nos part del mon. Sentir la força de la gravetat o els canvis en la qualitat de la llum natural ens transporten a una situació més emocional. Estem convençuts que aquesta és una institució que necessita retrobar aquesta dimensió existencial.

Més enllà de les noves intervencions estructurals amb fusta, la resta d’intervencions procuren ser molt discretes per tal de preservar l’essència original de l’edifici i totes les seves marques i transformacions. Per aïllar les façanes s’ha optat per un trasdossat interior acabat amb uns panys de paret ceràmica vista que segueixen el ritme de façana.

A l’exterior es recuperen els forats originals que s’havien desfigurat, recuperant la relació plè buit però alhora s’intenta conservar el caràcter de les micro transformacions que ha patit l’edifici. Preservar les seves ferides i les arrugues que ens expliquen el pas del temps. Creiem que aquesta suma d’afegits, sostraccions, obertures o posteriors tapiats defineixen part de la seva ànima i pensem que és molt important mostrar-los per no perdre aquest temps acumulat que fa tant convicents els edificis històrics. En aquest sentit proposem retirar tots els revestiments per retrobar les transformacions estructurals que expliquen els canvis i les etapes de l’edifici. És en l’estructura on trobem la seva genètica i la seva condició transhistòrica.

Les obertures es conserven o recuperen en el seu format i en els casos on tenim espais tècnics o de servei adossats a façana que no necessiten finestra convertim aquelles obertures en murs trombe (i paretodinàmics) per ajudar a climatitzar els espais interiors i alhora ens serveixen com entrada d’aire de renovació pretractat.

El bon nivell d’aïllament tèrmic, les ventilacions naturals, els murs trombe i les proteccions solars ens garanteixen un molt bon funcionament passiu. Un edifici que viurà mig a l’interior i mig al passatge on la condició natural del clima serà també part d’aquesta nova obertura de l’institució cap a l’exterior.