Teatre Arnau 1738

El Teatre Arnau es troba en la transició entre el Raval i el Paral·lel, ocupant l’espai que es va alliberar amb l’enderroc de l’antiga muralla de Barcelona. Les façanes laterals son molt bàsiques, planes, d’una austeritat absoluta… una construcció honesta i gens representativa; per contra, la façana principal –la del Paral·lel- vol destacar i representar que és un teatre.

És l’últim Teatre de Barraca de la ciutat i es troba en molt mal estat de manera que cal intervenir-hi inevitablement però entenent que representa un llegat d’interès històric imperdible.

Un dels trets més definitoris del Teatre de Barraca és la tipologia de nau de tres cossos. Un cos principal i dos laterals. Una estructura molt lleugera, quasi industrial, semblant a la dels mercats amb un volum important i una direccionalitat molt clara. Una tipologia constructiva molt pragmàtica i esvelta poc freqüent en l’àmbit teatral.  Sobreposat a la racionalitat de la nau, apareixen les llotges en forma de ferradura, amb una geometria molt més teatral. El què millor expressa aquesta complexitat entre nau i ferradura és l’estructura de fusta.

Proposem despullar l’esquelet per poder identificar l’essència del teatre: un sistema porticat de tres naus, de pilars molt esvelts creuant un entramat més dens i complex, de geometries molt expressives que conformaven les bigues i entrebigats dels forjats de les llotges. Les encavallades corbades, i la coberta d’entarimat de fusta completen aquest fràgil però excepcional sistema a preservar.

Enderrocar selectivament tot el possible fins a deixar només la façana, la boca d’escena, la barana de la ferradura i tota l’estructura de fusta (pilars, forjats, entramats de façana…). Deixar l’esquelet de fusta, sanejar-lo, afegir connectors metàl·lics, reforços i formigonar aquells espais entre fusta necessaris per garantir l’estabilitat de l’estructura.

El formigó és amorf i s’adapta -in situ- a la forma de la preexistència, a les petites irregularitats i imperfeccions de l’estructura original. Arriba on els altres materials preconformats no podrien arribar.

La fusta –com en un fòssil- queda fixada entre matèria mineral, respectant la seva forma, la seva història i tota la seva especificitat i expressivitat però millorant la capacitat estructural. La secció actual de fusta no podria suportar les sobrecàrregues d’ús ni la resistència al foc que exigeix la normativa però si que ens pot servir com encofrat perdut.

Algunes parts de l’esquelet original de fusta es deixen sense reomplir de manera que apareixen dobles espais a través dels entramats de l’antiga estructura -com si fos una tela d’aranya- fent explícita la fragilitat del teatre original. El Hall i la platea son els el espais on és més fàcil reconèixer aquestes preexistències.

L’antic cafè s’enderrocarà i en seu lloc es construirà un nou espai més obert a la ciutat: l’Ateneu. Es construirà amb una tipologia i un sistema constructiu similar, com si es tractés d’un petit teatre de barraca. Reprodueix un gest similar al de la ferradura però més allargat i direccionat cap al carrer, on una nova gran boca d’escena a la façana converteix la plaça en escenari -i viceversa. La gran obertura -que pren com referència la boca del teatre- és la nova icona de l’edifici, un únic gest senzill que ens explica què passa a dins l’ateneu però que també ens connecta emocionalment amb el teatre i amb l’acció teatral.

Per poder ampliar el programa, es construeixen dos plantes soterrani on s’ubiquen els serveis, vestidors, sala d’assaig, magatzems i el taller escènic. Per créixer per sota es recalça l’edifici, és a dir, es construeix des de dalt i després es buiden les terres. Aquest recalç mitjançant micro-pilotis permet resseguir les grans traces de l’estructura de l’Arnau, construint –sota terra- una simetria dels espais que tenim sobre-rasant. Al buidar les terres apareixen -com si fossin preexistències- les cortines de micro-pilots, estructures esveltes en forma d’entramat metàl·lic que omplim amb formigó de la mateixa manera que operem amb les preexistències de fusta del teatre.

L’edifici utilitza el contacte amb el terreny i els micro-pilots per estabilitzar la temperatura dels murs i l’aire que hi circula que va ascendint per estratificació creuant la sala  fins a sortir per la coberta i l’antiga lluerna que es transformaran en un exutori natural de l’aire alhora que en un gran silenciador acústic. Quan sigui necessari ventilar o dissipar el calor intern de manera natural l’edifici podrà estar tèrmicament obert però alhora acústicament tancat.